Proves fotogàfiques

3 fotografies amb diferents velocitats

(1/250)

(1/60)
(1)

proves fotogàfiques

cuatre fotografies amb diferents distàncies focals

proves fotogàfiques

tres fotografies amb diafragmes diferents:

(3,5)

(4)

(2,8)

ANNA MARIA MAIOLINO

L’artista brasilera d’origen italià Anna Maria Maiolino, presenta, com a primera mostra retrospectiva en l’àmbit europeu, un seguit d'instal·lacions, escultures, dibuixos, algunes de les seves fotografies i pel·licules, i ho fa a la Fundació Tàpies.

Aprofitant que erem a la fundació, vem poder veure les diferents obres exposades d'Antoni Tàpies, les quals transmeten els diferents moments creatius de l'artista, sobretot per l'evolució de tipologies, tècniques i materials d'aquestes obres.

mariscal a la pedrera

Mariscal mostra una selecció de treballs realitzats durant quranta anys, des d'esbossos fins a productes fabricats en serie. En els darrers vint anys, aquest artista ha treballat amb l'ajuda de tot el grup format per l'estudio Mariscal.
L'exposició està situada a un dels pisos de la pedrera i està repartida en sis espais deiferents, cada un dels qüals, aporta una visió representativa de la seva extensa crativitat.
En entrar a la sala expositòria, ens trovem amb tot un seguit d'esbossos penjats, alguns a la paret, alguns de tal forma que cauen des del sostre. Aquets, amaguen un "crash" que ve a ser un cotxe antic destrossat en mil troços.
Tot seguit entrem en una sala on trovem un seguit de tipografíes que ell ha inventat i tot tipos de productes, des de revistes fins a logos, coberteria, sofas, etc.
Per acabar trobem producció i animació escenogràfica i cenematogràfica.

Portada 9nou Nadal

El motiu pel qüal he volgut representar aquest nadal amb aquesta imatge, és la relació que l'hi he donat a la precaució que et dona un preservatiu, en l'acte sexual, amb la precaució que s'ha de tenir en les compres d'aquest nadal, i no és una precaució igual per a tothom, ja que no crec que totes i cada una de les families, es troben en la mateixa situació, econòmica-ment parlant.
Per crear aquesta imatge, he treballat amb fotografia i, per retocar-la, he utilitzat el programa photoshop.

comentari de la pel·lícula Blow up

Ens situem a Londres, als anys seixanta. Thomas, un elegant i, molt reconegut fotògraf, va un matí a un parc per fer fotografies. L'indret és gairebé desert, excepte una parella que s'abraça, Thomas els fotografia de lluny. La dona, s’adona finalment de la seva presència, i molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas té altres idees. Jane, la noia, el troba per la tarda, i se li ofereix: Thomas li dóna una pel·lícula, però no és l'autèntica. Revela les fotografies del parc, i s'adona, després de varies ampliacions que ha sigut testimoni d'un assassinat. Va de nit al lloc dels fets i descobreix el cadàver que les seves fotografies li han revelat. De tornada a casa seva, troba el seu taller buit, tots els negatius han desaparegut. Desconcertat, demana consell a un amic, però aquest no l'hi és de gaire ajut. Al matí, torna al parc, on descobreix que el cos també ha desaparegut.

La història no té un final gaire aclaridor, i és que en general trobo que tota la pel·lícula et va deixant amb aquell "que?" de boca, i per tant pot ser bo, tornar-la a veure, ja que jo crec que la segona vegada que veus una pel·lícula, de tant nivell, és la primera.

comparacio entre dues revistes

Molt semblants però, a l'hora, molt diferents.
En les dues el títol ja ens aporta el tema de la revista, he comprovat que la primera pàgina de darrere la portada és ocupada, en les dues revistes, per publicitat. En la revista de motos s'atreveixen a posar una diversitat de colors vius superposats amb lletres, també d'altres colors, donant així més importància a les fotografíes que al text. Per el contrari, en la de cinema s'utilitzen colors més moderats, sense contar les diverses fotografíes que puguin apareixer fent referència a alguna pel·lícula, de la que estiguin parlant. En les dues edicións que m'he estat mirant per fer aquesta comparació, les qüals, no són les de les fotos, t'obsequiaven d'alguna marera, en comprar la revista, l'una amb un poster de motos i l'altre amb un 2x1 en entrades per un cinema determinat.

Anàlisi de dues revist

2on de Batxillerat

LOGO ARTS BELLERA.

Projecte dels ”mitjons desaparellats“, turbinegeneration

Quan van proposar, la roba, com a temàtica d'un futur projecte, que treballaríem mitjançant l'intercanvi de coneixements, entre escoles de Catalunya i d'Anglaterra, el primer que se'm va passar per el cap van ser la combinació dels colors. Vaig tardar poc en trobar l'absurditat en la meva idea, ja que, avui en dia, pots conjuntar tots els colors que vulguis, que, amb només una mica de gràcia, ja quedarà bé.
Vaig tenir una altre idea, aquesta tenia alguna cosa que m'interessava més, la primera imatge que sem va passar per el cap va ser un mitjó, aquell matí amb las presses (de cada matí) havia sortit de casa amb un mitjó de cada. Això va ser el que em va fer reflexionar, ja que no era la primera vegada, ni la segona, ni la ultima, segurament. Altres vegades, però, en comptes de sortir de casa i adonar-men més tard, me'n adonava en el moment de anar-los a triar. La meva reacció, davant d'aquest fet, variaria depenent de molts factors.
En trobar aquesta idea, sense saber com començar a desenvolupar-la, vaig pensar en preguntar-me si un d'aquests factors que tenen influència sobre la reacció d'aquest fet, podria ser la personalitat.
Em vaig començar a capficar amb la personalitat i vaig, des de el meu punt de vista, malgastar temps. Per això i perque, al veure que s'acostava la primera innauguració i que la gent començava a posar els projectes a punt, jo vaig bolguer fer el mateix, encara que amb poc èxit. Visualment m'agradava pero la idea s'havia descarrilat.
Vaig tornar a fer un plujím d'idees, i la cosa sem va disparar, fins al punt d'anarmen totalment del tema dels mitjons i fixar-me en els armaris d'altre gent, cosa que també podia tenir un gran interés per a mi. Però com que quedaven pocs dies per desmontar l'exposició, vaig pensar que, encara que mai és massa tard, no era el moment oportú.
Finalment, seguint consèlls, em vaig adonar que practicament ningú o senzillament cap dels meus companys i participants en el projecte, havia tocat res de música.
I vaig decidir que l'ultim rastre que deixaria, aleshores, en aquella sala, seria un montatge de so que constaria de bases, majoritariament minimalistes, mesclades amb veus, aquestes veus eren respostes a preguntes que feia jo a la gent, després d'haverl's-hi mirat, si es donava el cas de que portaven els mitjons desaparellats, els hi demanava una breu explicació del perque els hi portaven; per el contrari, si no els hi portaven els hi demanava que es fiquessin en el paper d'aquell instant, en que pots decidir si canviartel's o no.
Per acabar l'explicació del meu projecte, vull dir que, el tema (cançó) montat amb ajuda em setisfà i em pot arribar a recordar al moment en que em trobo en aquesta situació.

Anècdotes: durant els dies de muntatge, m'apareixien mitjons a la calaixera muntada com a projecte.

tema de veus

Christian Boltanski "Per a treballar només necessito temps"

Boltanski és fotògraf, escultor i cineasta, conegut principalment per les seves instal·lacions. Christian Boltanski va néixer al final de la Segona guerra mundial, fill d'una família marcada per l'holocaust. De formació autodidacta, va començar a pintar als 14 anys. Entre 1969 i 1971 va començar a reconstruir la seva infància a partir de fotografies. La seva obra està marcada per una intencionalitat d'arxiu i memòria que va més enllà de l'explícitament present. Les robes usades en les seves instal·lacions i les fotografies dels que ja no hi son, són recurrents en la seva obra com marca del que està absent.

Thomas Hirschhorn

Els monuments de Hirschhorn encoratgen dues intencions: reivindicar l'obra d'un personatge i prendre possessió de l'espai públic per a potenciar la significació. L'especulació del sòl, l'ocupació de les xarxes viàries i l'ocupació massiva de l'automòbil, la confiança dels ciutadans en la seva llar davant la pantalla, entre molts altres factors, han deteriorat l'espai públic. Els monuments de Hirschhorn proposen renovar-lo, refer l'art com element de aglutinació col·lectiva, reivindicar les "piazze" com a mitjà d'informació , de discussió i d'interacció. Els monuments de Hirschhorn són arguments de partida per a iniciar la discussió, per a "reclamar el món", per a resignificar l'espai. "L'espai que ocupa l'art contemporani és un espai per a reclamar el món i jo crec que això és el que ha de fer l'art. Com artista vull treballar relacionanme amb el món en el qual visc".

Annette Messager

Annette Messager és una artista contemporània francesa, de fama internacional segons els entesos, que va representar a França en la Bienal de Venècia en 2005 i es va endur a casa el Lleó d'Or. Serà per això, pel lleó d'Or, que el "Centre Pompidou "de París li ha dedicat uns quants metres quadrats en un conjunt exposicional titulat "Els Messagers". La matèria primera del seu art són peluixos, animals disecats, fotografies de la nuesa humana, dibuixos, llapis de colors. i el seu mètode de creació es manifesta pintant, brodant, cosint o garabatejant. Sobretot això o entre tot això, conformant el que ha de ser el seu univers interior i inquietuds artístiques. Diuen els crítics que amb tot això crea obres excepcionals "barrejant els registres, jugant amb les nostres sensacions i els nostres sentiments amb una extraordinària virtud".

Cindy Sherman

Cindy Sherman va afirma que les seves fotografies han de ser considerades com art conceptual. El seu enfocament conceptual és evident, entre altres coses, en la divisió de la seva obra en sèries. Per molta varietat que tinguin aquestes sèries, hi ha temes constants com l'enfrontament amb la pintura per mitjà de la fotografia o l'interès per la imatge social de la dona. Les primeres fotos que van fer famosa a Cindy Sherman d'una manera fulminant, al començament dels anys vuitanta, van anar els seus "Film Stills". Aquests autorretrats en blanc i negre mostren a l'artista en diferents situacions que, formal i materialment, recorden fotos fixes de films dels anys cinquanta i seixanta. Després, Sherman ja només va fer fotografies en color. Per llarg temps va treballar sobre el seu propi autorretrato en mil postures diferents, adoptant altres tantes identitats. Amb aquest artifici plantejava la relació entre homes i dones: com veu l'home a la dona i com es veu la dona a si mateixa.

Els Mons de Coraline

És una pel·licula que la pots veure d'una manera, amb ulls de nen i, d'una altre de molt diferent, mirant-la amb ulls d'adult (amb un minim d'interès pel cinema). Amb aquests ulls de nen, que ja he nombrat, hi pots veure la fantasia, els temors de coraline, etc. Des del meu punt de vista vaig poder extreure'n els colors, la tècnica (stop-motion), la gran relació que hi ha entre la fantasia de la nena amb els temors infantils, etc.

Sinopsis:

Els mons de Coraline ens explica la història
d’una nena d’onze anys que busca el seu
lloc en el món. Quan els seus pares es
traslladen a un enorme casalot situat enmig
del no-res, Coraline se sent sola i avorrida.
Els seus pares estan molt enfeinats acabant
un catàleg de flors i no tenen temps per
prestar-li gaire atenció. Així, ella decideix
llençar-se a l’aventura per explorar els
voltants de la nova residència i conèixer els
seus nous veïns del Pink Palace Apartments
(que ocupen la resta d’apartaments en què
ha estat dividit el gran casalot). Però quina
sorpresa s’enduu quan, enmig de la seva
tasca d’investigació, descobreix una petita
porta segellada.
«On deu portar?», es pregunta... Les ànsies
per descobrir un món ple de noves
possibilitats, de divertiment i fantasia, la
condueixen a viatjar a través d’aquesta
porta. Al final d’un llarg passadís fosc hi
descobreix un món paral·lel gairebé mimètic
a la seva realitat quotidiana, un món que
reuneix gairebé tot el que ella podria haver
somiat: tota l’atenció d’uns pares,
pràcticament idèntics als seus, i un dia a dia
ple d’estranyes rareses que la deixen
bocabadada. Però malauradament res no és
el que sembla, tot ésser vivent d’aquesta
“altra realitat” té botons en comptes d’ulls,
i si ella vol quedar-s’hi també se’ls haurà de
cosir. Llavors tindrà una decepció quan tot
allò que sempre havia desitjat deixa de ser
un bonic somni i es converteix en una
amenaça per a la seva pròpia vida i per a la
d’aquells que estima. L’única manera de
poder sortir de tot plegat serà reunint tot el
valor possible i, superant els seus temors,
serà només així com Coraline podrà
recuperar els seus pares i, amb ells, la seva
vida real.

Rodney Graham

L'exposició de Rodney Graham "A través del bosc" es la descripció d'un llarg itinerari que comença amb l'adaptació de textos literaris, aporta també temes d'història de l'art. També consta de treballs cinematogràfics molt originals i finalment fa servir la classica tècnica de la pintura.Rodney Graham en aquesta exposició examina l'evolució de tota la seva obra artística, que comença basicament basant-se en l'adaptació de models literaris però que està molt influida per l'art conceptual dels anys setanta.

Paral·lelament a l'exposició del MACBA, aon hi ha una sèrie de quadres que es titula Picasso, My Master. Hi ha, en el Museu Picasso de Barcelona, un conjunt d'obres que caricaturitzen els atacs irònics contra l'evolució de la pintura abstracta moderna; aquestes obres porten per títol Possible Abstractions.

Pàgina Web

www.blauclub.com

Aquesta es una pàgina web que m'agrada. Des de la creativitat, els colors, fins al diseny de la pàgina, trovo que per ser la pàgina web d'una discoteca és prou explicita. També puc dir que normalment les webs de discoteques disposen d'un petit planol on t'indica la situació exacte on es trova el local, encara que aquesta, si que te indicada l'adreça. Tret d'això últim, no li trovo cap més mancança.

www.lacova.es/

Aquesta pàgina web no m'agrada, ja que no la trovo bén organitzada, ni m'agrada la combinació de colors, etc

Projecte guarderia El Cangur

jo i uns quants més de la classe havíem pensat de fer un graffiti on hi poses: Fins aviat i hi hauria un cangur dibuixat, també amb la mateixa tècnica. El cangur, com es lògic era per el nom de la guarderia i el "fins aviat" era perquè l'escola braçol queda tancada durant un temps per reformes però algun dia la tornaran a obrir.
Com que no va ser seleccionat vaig fer d'espectador i d'ajudant en els altres projectes.